Purito Rodríguez, ambaixador del Bahrain Merida Pro Cycling

Una broma entre companys que et rebateja per a tota la vida. A vegades pot ser una creu, a vegades, un bon presagi. Aquest és el cas de Joaquim Rodríguez, més conegut com a ‘Purito’, responsable de fites històriques i grans alegries per al ciclisme espanyol durant els seus 16 anys de carrera professional.

Mai t'has cansat de ser “Purito” en lloc de ser, simplement, Joaquim?

Cansar-me del sobrenom de “Purito” és difícil perquè, al final, és com se'm coneix. És més, et diria que gairebé ningú sap que em dic Joaquim Rodríguez. No només al món del ciclisme, sinó també a la vida general.

Si preguntes a la gent si saben qui és en Joaquim Rodríguez es quedaran pensatius, però si dius “Purito” o “Purito Rodríguez”, ràpidament em situen.

Purito Rodriguez

Purito i altres membres de l'staff del Bahrain Merida, Alex Carrera i Claudio Fantin, representen amb humor l'origen del sobrenom d'en Joaquim Rodríguez.

Tens la fama – i l'honor- de ser un dels grans del ciclisme, i no només pel teu palmarès esportiu, sinó també pel teu carisma. En Purito Rodríguez sempre ha sabut guanyar-se a la gent, tant a l’afició com als rivals i companys. Creus que tenir una bona actitud és clau per a aconseguir l'èxit?

Crec que el caràcter que tinc és gràcies al ciclisme. Vaig triar l'esport que més m'agrada i l’he practicat amb un gran plaer. Passar a professional va ser el meu grandíssim objectiu. I a partir d'aquí, tot el que m'ha vingut, totes les victòries, han estat un plus.

És veritat que als rivals els impactava, sobretot a les derrotes, que me les prengués com me les prenia. Però jo crec que era precisament que, per a mi, estar a aquell nivell i ser professional ja era un objectiu complert. Potser per això les derrotes no em sabien tant de greu com a altres.

Quin és el millor record que tens de la teva etapa com a professional?

El millor record de la meva època professional és l'any 2012 sencer. Va ser un any espectacular, tot i que vaig perdre el Giro i la Volta.

Però si hagués de triar un sol moment, seria el Lombardía del 2013, perquè just veníem de perdre el Mundial de Florència i una setmana després… Va ser passar del forat més gran, de perdre el campionat del món, a tornar a la glòria una altra vegada guanyant el Giro de Llombardia.

Alguna anècdota que consideris memorable amb algun company?

Potser l'anècdota més gran que tinc és la de la Volta 2012 quan vaig perdre contra l’Alberto Contador en un moment en el qual ningú s’ho imaginava. Potser aquesta era la màgia que tenia l’Alberto quan competia.

Era una etapa en la qual ningú pensava que podia passar res imprevisible, però va passar més en aquell moment que en els anteriors 20 dies de la volta.

Què trobes a faltar i què no de ser un ciclista professional de la màxima competició?

Per sort, del món del ciclisme trobo a faltar poques coses, perquè de seguida em vaig unir al projecte d'un equip professional com és el Bahrain Merida. I, vulguis o no, això ha fet que no hagi perdut l'ambient ciclista. Però sí que trobo una mica a faltar la competició.

I en aquests dies d’stage que estic entrenant amb els companys de l'equip, veig l'ambient que hi ha entre ells… i això també ho trobo a faltar. Aquest tipus de concentracions eren meravelloses, eren gairebé com anar de colònies per a nosaltres.

Purito Rodriguez

El gener de 2017 vas començar una nova etapa com a ambaixador del nou equip Bahrain Merida, i més concretament com a mentor dels més joves de l'equip. Com ho portes?

No només faig de mentor. Quan hi ha esdeveniments grans i els ciclistes han de descansar o han d'estar competint, m'ocupo del rol d'estar amb els sponsors de l'equip. A més a més, després de 16 anys de professional alguna cosa he après… Llavors, amb els joves, m'agrada tenir un tracte directe.

Entreno amb ells perquè és a sobre de la bici on millor s'expressa un ciclista i, així, es poden esplaiar amb mi. No és fàcil per a un xaval de 21 anys que passa a professionals conviure amb altres ciclistes de 35 o 36 anys que ja tenen família, criatures… i no estan, entre cometes, per a les ximpleries d'un noiet de 20 anys. Intento que s'adaptin més fàcilment a l'equip.

Et veus reflectit en ells? Et recorden a tu quan vas començar?

Doncs sí, moltíssim. Vaig tenir la gran sort de passar a professionals de molt jove, amb tan sols 20 anys, i un dels corredors que més em va ajudar en aquell període d'adaptació va ser l’Álvaro González de Galdeano. Vaig tenir la sort de fer tot un Giro d'Itàlia amb ell i com que a mi m'agrada escoltar molt i quedar-me sempre amb el més positiu... Doncs la veritat és que aquella experiència em va servir moltíssim per canviar el xip i adonar-me de què ja era professional i que les coses eren serioses.

Com valores l'evolució de l'equip Bahrain Merida? Amb tan sols 2 anys d'història heu aconseguit estar entre els 10 primers de l'UCI World Rànquing…

L'evolució de l'equip està sent espectacular. Aquest serà el tercer any de professional i hem aconseguit el que molts equips no han aconseguit en tota la seva història; guanyar dos Llombardies, estar dues vegades al podi d'una Gran Volta…

S’ha de dir que la plantilla és molt i molt bona. Hi ha un nivell enorme, sobretot amb Vicenzo Nibali que és, si no el millor ciclista del món, un dels millors. Amb ell, tot és molt més fàcil. Però que en el nostre tercer any de vida, tinguem a un campió del món a la plantilla i haver aconseguit el que s'ha aconseguit fins ara, és importantíssim.

Ara que has deixat la competició, tens una mica més temps per a dedicar-te a la bici, però d'una altra manera. Per exemple, amb la teva pròpia marxa cicloturista, la "Purito Andorra" que a l'agost d'aquest 2019 arribarà a la seva 5a edició. Estàs satisfet amb la seva consolidació?

Estic molt satisfet. Ara tinc més temps per als meus projectes personals. I és el que més notem els ciclistes quan ens retirem, que quan estàs a casa, estàs a casa de debò. Quan ets ciclista, estàs a casa pero pensant en que has de marxar a una concentració, a fer altura, a entrenar, a descansar…

Aquest any serà el 5è aniversari de la Purito Andorra i estem molt orgullosos de com està funcionant, crec que ho estem fent bastant bé.

També dirigeixes una escola ciclista a Andorra, on resideixes actualment. Què és el que més vols transmetre'ls als teus alumnes?

Des del primer any, el primer que vull transmetre'ls és que els resultats no ens importen gens. Que el que han de fer és divertir-se i passar-s’ho bé.

Sobre això, tinc una anècdota del meu fill, que ara té 10 anys i està a l'escola de ciclisme. Va ser en una cursa que portava el meu nom, i de la pressió dels altres pares, per ser el fill de Purito, no volia competir. Jo ho vaig veure de seguida, que estava estrany, i vaig ser el primer en dir-li: “has vingut aquí a passar-t'ho bé, fes el que vulguis. Si no et ve de gust competir, continua jugant a futbol, vés a donar una volta… fes el que vulguis”. I no va córrer.

Això és el que vull transmetre a l'escola, que la criatura ha d'anar a la carrera amb el menor estrès possible i passar-s’ho de meravella.

I, de fet, gràcies a aquell dia, que el meu fill va veure que no hi havia cap obligació de competir, carrera que veu, carrera a la qual s'apunta. Perquè ara tria ell. I això és el més important a l'escola, deixar que els nens triïn.

Fa uns mesos vam entrevistar a l’Abraham Olano i va fer molt d’èmfasi en el fet que es prepara als joves massa aviat per a competir. Concretament va dir: “Se’ls carreguen abans d'hora. És massa feina per a un xaval que encara s’està desenvolupant.” Què opines de la seva afirmació?

Així és. Totalment d'acord. Jo sempre he dit, que fins que no arriben a la majoria d'edat, les criatures han de fer el que vulguin. Jo, de petit, vaig fer el que em va donar la gana, mai vaig ser un dels millors corredors en categories inferiors. I, de fet, com bé diu l’Abraham, els que guanyaven i treien millors resultats, no van arribar a professionals. No obstant això, els que anàvem una mica més tranquils i de tant en tant despuntàvem, vam tenir la sort de passar a professionals.

Això vol dir que: calma i tranquil·litat. No als nens, sinó als pares. Tot pare té al campió del món a casa seva, i han d'entendre que no és fàcil. Primer que gaudeixin, i si volen a un campió del món, que ho haguessin sigut ells.

Coneixes molt bé les carreteres de la Costa Daurada. Quines creus que són les característiques que fan de la nostra zona una excel·lent destinació ciclista? Què és el que més destacaries?

Per a mi, el millor que teniu aquí són les variants. No repeteixes mai. Tens moltíssimes carreteres per a triar, podries estar aquí 10 dies sense repetir-ne cap. I, sobretot, moltes variants tranquil·les, sense trànsit, molt ben asfaltades…

Pots passar del mar a la muntanya en menys de 40 minuts en bici. Amb la qual cosa, si un dia et ve de gust fer pla, et quedes per la zona de la platja, i si vols muntanya de debò, només cal que vagis a les carreteres d'interior que tenen moltíssims ports. I això no és fàcil, no és fàcil trobar un terreny així de bo.

Què és el que tenen les instal·lacions de Cambrils Park Sport Village que satisfan les necessitats d'un stage ciclista com el del Barhain Merida?

No només per a un equip, per a qualsevol! Jo no coneixia Cambrils Park Sport Village, la veritat, i m'ha impressionat el gran que és. Els companys estan encantadíssims perquè tenen la sensació d'estar a una petita ciutat, cadascú té la seva caseta particular i quasi que només s'ajunten per a menjar i per a entrenar. Això els dóna una major intimitat i la sensació d'estar com a casa, no és com estar a un hotel tradicional, com solen estar al llarg de l'any. Això, i la qualitat de les carreteres, ajuda al fet que s'ho prenguin tot amb tranquil·litat.

Es diu que pertanys a una generació daurada del ciclisme espanyol, amb l'Alberto Contador, Alejandro Valverde o Óscar Freire, que ja no es repetirà. Què creus que diferenciarà la vostra generació respecte a la que està pujant?

Jo no penso que hàgim estat una generació d'or. Hem estat una generació molt bona, s'ha guanyat de tot, però no crec que sigui l'última, ni de bon tros. La generació que hi ha ara és fortíssima, estan pujant corredors com: Marc Soler, Enric Mas, David de la Cruz… Hi ha corredors que estan obtenint uns resultats molt bons i no crec que tinguin res a envejar a la nostra.

Quan se’n va anar la generació de Pedro Delgado semblava que ningú tornaria a guanyar al Tour fins que va arribar Miguel Indurain, després va arribar Oscar Pereiro, després va estar l’Alberto Contador, Alejandro Valverde, jo, Samuel Sánchez, Óscar Freire… Sempre hi ha algú. A Espanya, per sort, hi ha una cultura ciclista impressionant i no pararà aquí.

Moltes gràcies i bona sort Purito!

Foto 2: Facebook

Foto 4: Cambrils Park Sport Village