Des que eres petit pateixes "retinosi pigmentària". Ens pots explicar una mica en què consisteix aquesta malaltia?
És una discapacitat visual que consisteix que, el camp de visió és més reduït, només tinc visió central i amb un percentatge menor al 10% de visió.
Però està clar que, per a tu, això mai ha estat un impediment per practicar esport ... Com vas començar a practicar-lo més seriosament?
Practicar esport sempre m'ha agradat; córrer, jugar a futbol, el bàsquet, el patinet ... De tot, encara que tingués la meva discapacitat visual. Vaig començar més seriosament quan tenia 18 anys amb l'atletisme i d’ençà que he estat molt enganxat a l'esport.
L'esport ha estat fonamental per canalitzar el teu esperit de superació?
Per a mi, l'esport ha estat fonamental per a la integració. Crec que l'esport és una eina integradora molt bona per a la societat, tinguis una discapacitat o no. T’obre portes, coneixes gent i, sobretot, et permet trencar els teus límits. Penses que no podràs córrer tan ràpid, que no podràs fer tants quilòmetres en bicicleta o arribar a pujar ports molt durs i veus que, al final, amb tenacitat i pràctica, pots arribar a aconseguir els teus objectius.
L'atletisme adaptat va ser el teu primer esport de competició, disciplina amb la qual vas aconseguir medalla de plata als Jocs de Sydney 2000 i bronze en els de Pequín 2008, entre molts altres èxits. Com recordes aquesta etapa de la teva vida?
La recordo molt bé, va ser meravellosa. Sobretot, els primers Jocs Paralímpics de Sydney 2000. Classificar-me ja va ser tot un èxit, però la rúbrica final va ser aconseguir la medalla de plata al 4 per 400. Després va venir Atenes 2004, però el colofó va ser aquesta medalla de bronze en els 1.500 dels Jocs de Pequín.
Tinc un grandíssim record d'aquella carrera perquè, quan quedaven 250 m per acabar, anava en 8a posició, vaig fer l’esprint de la meva vida i vaig creuar la meta el tercer. Va ser una alegria enorme.
Vaig concentrar tota la meva energia, tot el positiu. A més a més, estar a l'estadi d'El Nido amb més de 80.000 persones va ser espectacular. La cridòria que hi havia en aquell estadi, la recordo tant, que fins i tot ara mateix se m'està posant la pell de gallina de pensar en aquells moments a Pequín.
De l'atletisme, et vas passar al ciclisme adaptat de competició i la veritat és que no t’ha anat pas malament! Tens 9 medalles en campionats del món de ciclisme: 3 ors, 3 plates, 3 bronzes i plata en els Jocs Paralímpics de Rio 2016.
El canvi que vaig fer de l'atletisme al ciclisme va ser provocat per una lesió que vaig tenir l'any 2011. La lesió em va permetre arribar als Jocs de Londres, però ja vaig veure que no m'havia recuperat del tot, que tenia molèsties, que els objectius que m'havia marcat no van arribar... Ja eren 14 anys corrents i va arribar el moment de fer un canvi en la meva vida esportiva.
El ciclisme era una cosa que sempre m'havia cridat l'atenció. M’hi vaig posar i des del 2013 que estem recollint èxits. Estic molt content d'haver-me reinventat i de poder seguir amb la meva carrera esportiva d'elit.
Esperaves que aquesta transformació esportiva et portaria tants èxits?
No m'esperava que la nova etapa com a ciclista em portaria tants èxits. Quan vaig començar, el meu entrenador em va dir que tenia unes capacitats molt bones i que la meva trajectòria en l'atletisme em serviria a l'hora de tenir fons. Però havia de canviar el xip respecte als entrenaments.
Els entrenaments ciclistes són totalment diferents, són més hores que en l'atletisme, i també és un esport molt sacrificat en què cal donar-ho tot en tot moment, sobretot en competició ... Però no, no m'esperava adaptar-me tan bé.
També he tingut la gran sort de trobar al Joan Font com a pilot, que són els meus ulls sobre el tàndem. Ell m'ha ensenyat moltíssimes coses sobre el ciclisme i crec que els dos formem un bon tàndem, i ho estem demostrant.
En què consisteix la tasca d'un guia de tàndem de ciclisme professional? Com us coordineu?
El treball d’en Joan consisteix a guiar-me en cada moment. Sobretot, en carrera, que és quan més te l'estàs jugant. Consisteix a dir-me com va la cursa, en quin moment de la cursa estem, què és el que vindrà, si hi ha hagut alguna escapada, si cal posar-se dempeus perquè ve un port, si cal accelerar, si hi ha un pal (el que es diu quan volen escapar-se) o si nosaltres volem escapar-nos ...
La comunicació que hem de tenir sobre del tàndem ho és tot, a més a més de molts entrenaments junts per aconseguir una coordinació total. De vegades, amb un simple moviment o amb un simple "ja!", Ja sabem el que un li està demanant a l'altre en cada moment.
El passat mes d'abril vau córrer la Titan Desert per segona vegada, que és la carrera més dura del món en MTB. La primera, el passat 2017, vau quedar catorzens i aquest any, sisens del rànquing general i havent guanyat una etapa. És al·lucinant tenint en compte la dificultat afegida d'anar en tàndem!
El repte de la Titan Desert va començar amb la idea de fer alguna cosa diferent del que estàvem fent. I, vam tenir l'oportunitat d'aconseguir aquest somni, per primera vegada, el 2017.
És una cursa molt, molt, molt dura ... Crec que mai ho havia passat tan malament com a la Titan Desert... Amb el desnivell que hi ha, amb el que costa moure el tàndem per la sorra del desert ... Moltes vegades, en moltes etapes, hem hagut de baixar i posar-nos a córrer mentre veus com les bicis individuals van passant les dunes. I realment es fa molt dur.
Vam fer un bon paper el 2017, però ens vam quedar amb l'espina clavada de no haver guanyar alguna etapa. I, la veritat, és que aquest 2019 l'hem brodat.
Vam aprendre molt de la primera Titan Desert i aquest 2019 ho hem aconseguit i hem vist que, la nostra coordinació i preparació per a aquesta prova tan dura, ha estat idònia. Hem demostrat que podem trencar els nostres propis límits!
Si l'esport d'elit en general és la viva imatge de l'esforç i el sacrifici per la superació personal, l'esport d'elit paralímpic què és?
L'esport d'elit paralímpic és esport exactament igual. Integració, esforç, sacrifici, valors... Per a mi, tot l'esport està englobat i tant és que tinguis una discapacitat, que siguis gran, jove o un nen. Per a mi, l'esport ho és per a tots i sempre t'aporta bons valors com a persona.
A Rio 2016 es va criticar molt que, quan van començar els Jocs Paralímpics, l'organització va disminuir els recursos dedicats a personal, serveis de transport per als esportistes, es van tancar sales de premsa ... ¿Va ser un cas puntual o sents que, en general, es dediquen menys recursos als Jocs Paralímpics?
Dels 5 Jocs Paralímpics en què he participat, els de Rio són els Jocs en els que en pitjors condicions he estat com a esportista. Des de Sydney i fins a Londres tots han estat molt bé, se'ns ha valorat exactament igual i s'han mantingut els mateixos recursos.
Però considero que el Brasil no estava preparat per organitzar uns Jocs Olímpics i Paralímpics. Per les circumstàncies econòmiques del país el 2016, crec que van optar, entre cometes, pel més fàcil: treure recursos als atletes paralímpics i fer l'esforç amb els olímpics.
Per les notícies que van arribant dels Jocs de Tòquio 2020, sembla que el president del Comitè Paralímpic Internacional assegura que seran els millors Jocs Paralímpics de la història, i esperem que així sigui.
En general, quins creus que són els reptes que encara teniu davant els atletes paralímpics?
El principal repte que tenim els atletes paralímpics és la integració i la inclusió en l'esport. Tots fem esport, encara que sigui a diferents nivells, i el màxim objectiu és que se'ns consideri exactament igual que a qualsevol altre esportista.
Com encares els Jocs de Tòquio 2020?
Amb moltes ganes i il·lusió. Seran els meus sisens Jocs Paralímpics i crec que. després dels Jocs de Tòquio, hi haurà un abans i un després a la meva vida.
Sempre he somiat en proclamar-me campió paralímpic. A veure si el pròxim 2020, amb molt bona preparació, amb en Joan i amb tot el meu equip tècnic, podem arribar a aconseguir medalla d'or en uns Jocs Paralímpics. Crec que, d’aquesta manera, tancaria una carrera esportiva excepcional.
