Conversem amb Vicenç Raluy, psicòleg esportiu de l’Acadèmia Internacional Tecnifutbol i fundador d’EntrenaMent, qui ens recorda un esquema bàsic: “Els pensaments afecten les emocions, i les emocions afecten el teu comportament. Traslladem-ho a l’esportista... Les emocions poden modificar la seva percepció i, per tant, la seva presa de decisions.”

Tot i això, encara hi ha qui es resisteix a creure que les emocions puguin ser tant determinants. I en aquest sentit, apunta: “Si anem a l’alt rendiment, la part física, tècnica i tàctica està tant igualada, que és la part psicològica la que pot decantar la balança.”

Si la part mental és tan determinant, la psicologia esportiva hauria de ser una ciència àmpliament aplicada en el món de l’esport, però... És així?

“És contradictori. Avui ja pocs dubten que les emocions influeixen en el rendiment esportiu, però, quants psicòlegs esportius formen part del cos tècnic dels clubs? Quants esportistes individuals fan ús dels seus serveis? Pocs. De fet, encara hi ha grans clubs que no en tenen o que ho amaguen com si fos quelcom de què avergonyir-se”, lamenta Raluy.

Tècniques per entrenar la ment en la pràctica de l'esport

Desconeixem si existeixen tècniques infal·libles a l’hora d’entrenar la ment esportiva, però Vicenç Raluy ens ho aclareix: “Cada psicòleg esportiu fa servir més unes tècniques o altres a l’hora de treballar. Però el que tots tenim en comú és la necessitat de treballar els objectius de l’esportista. És fonamental que el jugador sàpiga on està, on vol arribar i si està progressant.”

En definitiva, que l’esportista tingui una imatge objectiva de sí mateix li permet ser conscient de les seves fortaleses i de les seves àrees de millora, i planificar de manera més conscient els entrenaments i la consecució dels seus objectius.

“Si com a esportista no adoptes la rutina d’autoavaluar-te, quedes a expenses de la valoració que et fa una altra persona. Si no te la fas tu, no te la fa un altre, o encara pitjor, només et reforcen allò que fas malament, pots convertir-te en un esportista amb una baixa confiança en tu mateix.”

L’autoconfiança és molt important. Quan un esportista es percep a si mateix com a altament capaç d’assolir un repte esportiu, inverteix més temps i esforços, es planifica millor i persisteix, tot i les dificultats.

El nivell d'activació

L’any 1984, el nord-americà George H. Sage va definir el nivell d’activació com una funció energitzant responsable de l'aprofitament dels recursos del cos quan s'han de dur a terme activitats vigoroses i intenses. Vicenç Raluy ens ajuda a comprendre la importància d’aquest concepte:

“Abans d’un partit o competició se sol sentir una mena d’ansietat que és necessària per activar l’esportista i preparar el seu cos i la seva ment per al repte que ha d’enfrontar. Si els nivells d’activació estan massa baixos, no és bo. Els psicòlegs esportius ensenyem als jugadors a trobar el seu punt òptim d’activació, i a saber buscar aquelles sensacions que els porten a aquest punt òptim, que pot ser diferent per a cadascú. Hi ha jugadors que necessiten fer uns esprints abans d’entrar al partit, d’altres potser necessiten evadir-se uns minuts a soles i escoltar música, d’altres tocar la pilota per lliure. L’important no és preguntar-se quina és l’estratègia adequada, sinó que cada jugador trobi la seva.”

Recordem les famoses imatges de Maradona tocant la pilota i ballant la cançó ‘Life is life’ durant l’escalfament de la semifinal de la Copa UEFA contra el Bayer Munich l’any 1989. Necessitava l’astre argentí trobar el seu punt òptim d’activació d’aquesta manera?

També és molt famós el vídeo motivacional que Pep Guardiola va mostrar a l’equip abans de sortir a jugar la final de la Champions League de Roma l’any 2009. Un vídeo que barrejava imatges de la pel·lícula Gladiator amb les millors jugades de tota la temporada del Barça. A l’estadi de Roma ningú sabia què havia passat els 10 minuts previs al partit. La condició per fer públic el vídeo, era guanyar la final. Ho van fer, i el vídeo va sortir a la llum.

Tot i això Vicenç Raluy opina que no sempre és una bona idea remoure les emocions:

“D’aquest vídeo se’n va parlar molt bé perquè el resultat final va ser bo. Però si ens fixem en els primers minuts del partit, els jugadors estan totalment desconcentrats. Remoure les seves emocions, havent fet ja l’activació durant l’escalfament, podria haver estat desastrós. Potser a algun jugador sí que li va aportar un extra de motivació, però segur que a d’altres els va desmuntar, fent-los sortir sobre el terreny de joc freds i inestables.”

I afegeix: “A més a més, en psicologia esportiva intentem que els esportistes creïn unes rutines que els permetin gestionar els seus nivells d’activació abans de cada repte esportiu. Si mitjançant un vídeo, emfatitzem que aquell partit és més important que els altres, només estem disparant l’ansietat. I si no la saben controlar, se’ls en pot anar de les mans.”

Factors externs i motivació

Qui no ha sentit en tertúlies informals allò de: “Amb els diners que guanyen, haurien de córrer rere la pilota com si els hi anés la vida” I ens preguntem si el reconeixement social i econòmic poden ser elements determinants en la motivació i el rendiment esportiu.

Raluy ho té clar: “Els factors externs com el reconeixement social o econòmic són disparadors puntuals de la motivació. Però el que et manté fent una cosa són els factors interns, és a dir,  fer allò que t’agrada i et fa sentir bé.”

I sentencia: “Si un esportista només rendeix pel sou, un cop aconsegueixi el seu objectiu, baixarà el nivell. De la mateixa manera, si un jugador basa el seu rendiment en el reconeixement social, quan no tingui el públic a favor, s’enfonsarà i el seu rendiment defallirà.”

Són coneguts els casos de jugadors que no han suportat la pressió mediàtica quan han arribat a grans clubs o quan s’ha qüestionat públicament el seu rendiment. La pressió de satisfer l’opinió pública i el fet de ser notícia cada dia pot acabar amb una prometedora carrera professional.

“Hi ha jugadors, com Gerard Piqué, que tenen una alta confiança en si mateixos i les crítiques externes, inclús l’ajuden a motivar-se. Per contra, hi ha jugadors com Gerard Deulofeu, a qui la pressió de respondre a les expectatives els ha jugat una mala passada tot i tenir la qualitat necessària per triomfar. Per tant, hauríem de canviar el xip i en lloc de dir, que amb els diners que guanyen, ho han d’aguantar tot, hauríem de dir: amb els diners que hem invertit amb aquests jugadors, paga la pena ajudar-los a treballar la part emocional i mental.”