Ets un dels jugadors més emblemàtics del Barça. Se't recorda com una llegenda dels ‘80 i el teu llegat va canviar el curs de la història del bàsquet a Espanya… Quan mires enrere, de què et sents més orgullós?

Sospira, com buscant la resposta idònia entre un oceà de possibilitats: “De moltíssimes coses! Però, sobretot, de la sort que vaig tenir de tenir bons companys d'equip durant tota la meva carrera. I d'arribar al màxim nivell en aquest esport. Vaig poder jugar a l’NBA, la millor lliga del món, i després, a Europa, amb els millors equips a Itàlia, a Barcelona i a Grècia.”

Et van posar de sobrenom “Atomic Dog. Ens agradaria conèixer la història que hi ha darrere d'aquest sobrenom!

Un somriure nostàlgic es dibuixa al seu rostre: “Aquest sobrenom ve de la meva època als Blazers. El meu amic Mychal Thompson, em va batejar així després de fer un parell de mats increïbles en un partit contra el Dallas.”

Mychal Thompson va ser el primer jugador no nascut als Estats Units escollit nº 1 al Draft de l’NBA i és el pare de Michael Klay Thompson, actual jugador dels Golden State Warriors.

Després del teu pas pels Portland Trail Blazers i el Benetton Treviso, vas arribar al Barça, on tu mateix has dit en alguna ocasió que és on et vas fer un home com a jugador i com a persona. Què et va aportar el Barça, que et convida a fer aquesta afirmació?

És cert. Jo vaig créixer en aquest club. Van confiar en el meu estil de joc i en la meva persona. Si hagués estat a un altre equip, crec que la meva carrera no hauria sigut igual d’exitosa… Vaig tenir moltes lesions estant al Barça, i el club podria haver-se desfet de mi… No obstant això, durant 6 anys van confiar en les meves habilitats com a jugador i en la meva capacitat de recuperar-me de cada lesió per tornar a ser un jugador de primer nivell. Ells em van fer guanyar confiança en mi mateix.

Venint de l’NBA a Europa, amb una filosofia de joc tan diferent… Et va resultar difícil encaixar aquí amb el teu estil de joc?

Els meus anys a l’NBA em van ajudar a ser un jugador més professional. Vaig aprendre molts trucs. A Europa, no tenien aquesta mentalitat i això va ser un avantatge. Semblava un jugador lent, però era ràpid i aquí no estaven preparats pel meu estil de joc.

Crec que l’NBA em va donar avantatge per venir a Europa i tenir èxit. Recordo fins i tot que els entrenadors d'altres equips estudiaven el meu joc i els meus moviments… En el fons, això també va ser bonic, sentir que portava coses noves al bàsquet d’aquí.

Volem recordar-te unes declaracions que va fer Kobe Bryant i conèixer la teva opinió:

“Els europeus són més hàbils. Han après a jugar de forma correcta des de molt joves. Hem d'ensenyar als nostres nens. La AAU (Associació de Bàsquet Aficionat dels Estats Units), és horrible. No ensenyen en absolut als nostres xavals com han de jugar. No coneixen els fonaments del joc”.

Estic d'acord amb Kobe. A Estats Units no es practicaven molt els fonaments i els entrenadors buscaven jugadors molt atlètics, forts i ràpids, que tinguessin un joc individual molt marcat. En canvi, aquí els clubs practiquen els fonaments del bàsquet des de petits i els segueixen aplicant quan són professionals. Per això, als jugadors europeus que arriben a l’NBA, els va bé. Perquè el seu estil de joc és quelcom que allí no s'espera, fixa't en Ricky Rubio, en José Calderon…

Abans de fitxar pel Barça, vas estar a punt de fer-ho pel Madrid… Però un desacord econòmic irrisori va canviar el curs de la història. Creus que el destí et va portar exactament on havies d'estar? Que tenies una missió a complir al Palau Blaugrana?

“Va ser el millor que em podia passar!” riu amb ganes, i afegeix: “Ja estava preparat per fitxar pel Madrid. Vaig estar allí, tenia molt bona relació amb Mariano Jaquotot i amb Lolo Sainz. Eren molt bona gent i em van convèncer. Però quan vaig tornar a Treviso, em va trucar el meu agent dient que el president no volia signar el contracte. No estàvem parlant d'un gran canvi, la discrepància era de tan sols 10.000 dòlars. Però això va ser, precisament, el que va canviar la història del bàsquet a Espanya, perquè l'any següent em van trucar del Barça. I la resta, ja ho sabeu. Va ser el millor fitxatge de la meva carrera.”

Les teves batalles sobre la pista contra Fernando Martín del Reial Madrid han passat a formar part de la història del bàsquet espanyol… Éreu adrenalina pura per a tots els espectadors… Com les recordes?

Assenteix amb el cap i dibuixa un somriure com dient ‘sé de què em parles’. Conscients que li deuen haver preguntat milers de vegades, no podíem perdre l'oportunitat d'escoltar la seva versió en persona:

“Des del primer dia que vaig fitxar pel Barça, els meus companys em van explicar la història de la rivalitat entre el Barça i el Madrid. Jo vaig arribar disposat a guanyar títols i a ser el millor. Així que vaig veure clar que havíem d'anar per ells. Però… el Madrid tenia jugadors molt bons, és clar… per això vaig estar a punt de fitxar amb ells! En qualsevol cas, nosaltres érem conscients de que també teníem un molt bon equip, així que havíem de lluitar al màxim.”

I afegeix: “Quan hi havia un partit contra el Madrid, els entrenaments previs eren bestials. Fins i tot més durs que el partit. Ens preparàvem per al combat i tot l'equip estava molt centrat en els seus deures. Quan arribava el dia del partit, els combats entre el Fernando Martín i jo eren molt bèsties, perquè els dos volíem guanyar.

En aquesta època no hi havia un altre derbi tan emocionant com un Barça- Madrid, i quan jugàvem, les audiències a la tele eren astronòmiques. La lluita entre en Fernando i jo era molt física, i això va enganxar a molta gent. Encara avui, allà on vagi a Espanya, em paren persones per dir-me que es van aficionar al bàsquet gràcies a aquests enfrontaments amb en Fernando i al meu estil de joc.”

I malgrat els anys, no t'has desvinculat mai del bàsquet. Entre moltes altres coses, acabes d'arrencar l’Audie Norris Basketball Academy a Cambrils, i és el segon any que apadrines el Torneig Mare Nostrum de Bàsquet a Cambrils Park Sport Village. A més, sabem que tens ganes de fer més coses, com un torneig Mare Nostrum de bàsquet per a nens i nenes que van en cadires de rodes. Què ens pots explicar sobre aquest tema?

“Són nens i nenes que van en cadira de rodes, però senten molta passió pel bàsquet i són esportistes. També volen competir, anar a campus i tenir oportunitats per aprendre. Jo mateix vaig jugar en cadira de rodes quan em vaig retirar. Vaig tenir un problema greu als genolls i no podia jugar.

Vaig estar a una clínica als Estats Units i allí vaig conèixer a home que jugava a bàsquet en cadira de rodes. Em va animar a provar-ho i a ajudar-lo a recaptar fons per a la seva lliga. I així ho vaig fer. Vaig jugar un any amb ells i va ser realment divertit. Em va anar molt bé físicament i mentalment. Jo estava trist per haver hagut de deixar el bàsquet tan jove i ells em van ensenyar a veure-ho des d'un altre punt de vista. Em van ajudar a seguir gaudint del bàsquet”.

Sens dubte, un gran aprenentatge… Ens acomiadem de l’Audie amb un regust agredolç, ens agradaria seguir xerrant i compartint anècdotes amb ell durant hores. Però,  i si ens reservem alguna cosa per a la pròxima ocasió?

Gràcies Audie!

Fotografies: Audie Norris