La teva afició per la bicicleta va començar gràcies a unes olimpíades escolars…

Sí, sempre m'ha agradat l'esport. A casa meva es practicava molt d’esport i des de ben petit ja compaginava l’atletisme amb la pilota basca i la bicicleta, fins que a poc a poc em vaig declinar per la bici…

Però no va ser fins a arribar a la categoria de juvenils que et vas adonar que podries arribar a viure del ciclisme. Creus que avui es pressiona massa als nens i nenes per a què competeixin, en lloc de gaudir l'esport?

L'esport és per practicar-lo i per gaudir-lo. És cert que, qui vulgui ser ‘algú’ en el món del ciclisme ha de tenir aquesta espècie de ‘verí’ que et fa voler competir. Però no ha de ser la gent del voltant la que et pressioni. Ha de ser voluntari.

Avui dia, les noves tecnologies conviden a ‘ser’ professional abans de ser-ho de debò… Jo sempre dic que un és professional quan et comencen a pagar… Fins llavors, has de saber gaudir de l'esport. Perquè, després, hauràs de sacrificar moltes coses de la teva vida. Així que… fins que no arribi aquest moment, gaudeix!

Al llarg de la teva carrera professional has aconseguit un palmarès admirable i se t'ha descrit com un autèntic ‘machaca’. Quan fas la vista enrere, de què et sents més orgullós?

De que no em penedeixo de res. Ni dels fracassos ni de les pallisses que em fotia entrenant. Tenia una constitució d’hermosito, com se sol dir a la meva terra, i per estar al nivell havia d'entrenar bastant. Em posava molt al límit, però ara li haig d'agrair a la constància del meu treball tot el que he aconseguit.

De fet, quan vas passar del ciclisme de pista al ciclisme de carretera vas haver de fer un sobreesforç en els entrenaments per baixar de pes. Fins i tot vas estar a punt de llançar la tovallola… però no ho vas fer.

Després d'un excés de treball, cal aixecar una mica el peu del pedal per veure el que estàs fent, el perquè i intentar recuperar les bones sensacions que, com a conseqüència d'aquest excés, s'han perdut.

Abans, molts esportistes deixaven de practicar esport un cop es retiraven del món professional. Ja estaven cremats. Ara, la majoria segueixen gaudint-lo d'una manera o altra. Això vol dir que ja no es fan les barbaritats que se solien fer abans.

Quins valors t'ha ensenyat el ciclisme?

El que més estimo d'aquest esport és el respecte al rival. Aprecies a qui et guanya, perquè ho ha fet millor. I aprecies a les altres persones, perquè saps que s'han hagut de sacrificar igual que tu per arribar a aquest nivell. Hi ha molts companys que lluiten, que se sacrifiquen i acaben el seu cicle esportiu sent un més en la societat… Fa certa ràbia veure que han dedicat la seva vida al ciclisme però que ningú els recorda…

Què sents quan vas sobre la bici?

Quan vaig sobre la bici i m'acompanya tot: les cames, el pit… tinc una sensació de gaudir sofrint. Però hi ha carreres en les quals, malgrat anar millor classificat, si les cames o el pit no acompanyen, no es gaudeixen de la mateixa manera.

Per exemple, el dia que vaig perdre la Maglia Rosa al Giro d’Itàlia l’any 1996, és el dia que més vaig gaudir. I això que m'havien tret de roda… Però jo em deia: mira tota la feina que has fet durant tot l'any per a aquest Giro… ara no és qüestió d’abandonar, sinó de mantenir el coratge i aconseguir estar al podi. I vaig pujar-hi en 3a posició. Si m'hagués rendit, hauria fet el 30 de la general.

Alguna anècdota més d'aquest memorable Giro?

En aquest mateix Giro, a la contrarellotge llarga, em vaig quedar a 3 segons d'aconseguir podi. Tres segons no és res i, alhora, és un món. La diferència entre obrir les pàgines de tots els diaris o passar desapercebut. Potser has fet una etapa o una carrera molt bonica, però es queda allà...

Com se supera una caiguda o lesió important?

Si tens una caiguda, l'important és sortir-ne viu. I després, has de ser conscient que cal canviar el xip i buscar un altre objectiu i motivació. De les lesions, moltes vegades se’n surt a base de motivació.

El factor psicològic és molt important en l'esport…

Per a mi, en l'àmbit de l'esport, la psicologia es tradueix en ambició. Si no pots guanyar, cal buscar una altra ambició, encara que sigui donar-li una mà a un company per aconseguir el seu objectiu. Alguna cosa! Alguna cosa que et motivi a seguir endavant i sortir d'una mala situació el millor possible.

Al món professional no tot són flors… També es reben crítiques i fins i tot atacs personals. Què creus que ha de tenir un esportista per estar per sobre de tot això?

És complicat. Perquè estàs preparat per practicar l'esport a un alt nivell, però no estàs preparat per altres coses que hi ha al voltant, com les crítiques. Hi ha persones que són més favorables a un altre esportista i llavors, et critiquen. No es pot fer res més que buscar un mètode per saber desconnectar.

Ara estàs col·laborant amb l'Escola de Ciclisme Oria. Què t'aporta treballar amb nens i nenes en aquesta altra etapa de la teva vida?

Sempre he estat vinculat a l'escola Oria, perquè és on vaig començar. Sobretot, intento mentalitzar els pares que els seus fills han de gaudir de l'esport. I el dia de demà, si han de ser algú, ho seran ells, no els pares.

Si tu formes professionals des de l'escola, vas escurçant la seva trajectòria esportiva i això no és bo. Per exemple, als Països Baixos o als països anglosaxons sorgeixen ciclistes juvenils que guanyen mundials i fan carreres impressionants, però, després, no tenen la projecció que semblava que tindrien. Els cremen abans d'hora. És massa feina per a un noiet que encara s’ha de desenvolupar.

També t'has involucrat a ajudar a la selecció de Gabon. Com ha estat aquesta experiència?

Es tracta d'un projecte molt bonic, si aconsegueixen portar-lo a terme. És un país que, per circumstàncies, no tenen moltes carreteres, però si alguns dels seus ciclistes poguessin venir a Europa, es podria treballar molt bé amb ells i es podria formar a gent amb moltes qualitats esportives.

A més de ciclista, vas ser Director Tècnic de la Volta a Espanya entre els anys 2004 i 2013 T'has plantejat tornar a aquesta faceta professional?

Seguiré vinculat al ciclisme perquè és la meva vida. De quina manera? No ho sé, però ajudant al ciclisme, sí. M'és igual fer-ho des de la base, a Gabon o a qualsevol altre país que necessiti ajuda. Tampoc dic que no a donar un cop de mà a la Volta a Espanya, al Giro d’Itàlia o al Tour. Però, ara com ara, crec que la cosa va més per treballar amb la base i amb països que no tenen estructura professional.

N’estarem pendents. Moltes gràcies Abraham!

Fotos: Jordi Santacana Fotografía